L’aneguet dóna voltes per sempre, des de sempre, sense anar enlloc. Segueix el corrent i espera, en va, que un dia, en agafar el revolt, sempre a la dreta, arribarà a un indret desconegut. Li arriben cops de tot arreu, els seus germans l’empenyen, perd l’equilibri, no acaba de capbussar-se. De sobte, una estrebada el treu de l’aigua i una mà botuda l’agafa. Giravolt, li miren el cul i sent: 22, un pato Donald de peluix. El firaire el llença al circuit i el pobre aneguet groc reprèn el seu camí interminable. Gotes d’aigua li regalimen bec de plàstic avall. Ell tampoc no sap si són esquitxos o llàgrimes.
