Martingala #9: L’Ànec 22

 

L’aneguet dóna voltes per sempre, des de sempre, sense anar enlloc. Segueix el corrent i espera, en va, que un dia, en agafar el revolt, sempre a la dreta, arribarà a un indret desconegut. Li arriben cops de tot arreu, els seus germans l’empenyen, perd l’equilibri, no acaba de capbussar-se. De sobte, una estrebada el treu de l’aigua i una mà botuda l’agafa. Giravolt, li miren el cul i sent: 22, un pato Donald de peluix. El firaire el llença al circuit i el pobre aneguet groc reprèn el seu camí interminable. Gotes d’aigua li regalimen bec de plàstic avall. Ell tampoc no sap si són esquitxos o llàgrimes.

Martingala #8: El mim que va arribar en el tren de les 9:15

ESCENA CINQUENA

Una andana d’estació en un poble rural qualsevol. Hi ha un tren estacionat. S’obren les portes del tren i apareix el MIM. El MIM baixa del tren i mira a dreta i esquerra, com si esperés veure algú. En no trobar qui busca, fa cara de decebut i s’asseu al banc més proper, a esperar. El MIM es frega les mans, està impacient i, quan s’adona que li suen, se les eixuga als pantalons. Per la dreta entra el GRILL que li somriu des de sota del rellotge de l’estació. Són les 9:21. El GRILL porta un cistellet cobert amb unes estovalles de quadres blaus i grocs. El MIM li torna el somriure i corre a trobar-se amb el GRILL, a qui clarament estima. El MIM agafa el cistell i el GRILL fa un gest d’agraïment. Tot seguit, surten de l’escenari agafats de la mà i feliços. Fa sol i el GRILL ha preparat una truita de patata.

Martingala #7: Al país on sempre hi plou

És tan alt que sempre està als núvols. Al cap, que treu per sobre d’un cumulonimbus, hi duu un barret de palla per protegir-se del sol i, en canvi, els peus sempre els té molls de la pluja. Els cristalls de gel li fan pessigolles al nas i els trons li fan venir mal de cap, però ell no es desfaria dels seus núvols per res del món, ni tan sols per un cirrus floccus, que és el núvol més bonic que hi ha. Al país del senyor alt sempre hi plou, i sempre hi plourà mentre ell hi visqui. Els habitants planegen fer-lo fora de la contrada, però ell se’n riu i amb humor els diu: abans no marxi jo, us sortiran escates!

Martingala #6: Ciutat Àcar

En Dustin no era gaire net. Només quan la seva mare el visitava a la residència d’estudiants es molestava a passar l’escombra i amagar la brossa sota la catifa. Fins que un dia la pols amuntegada es va convertir en una muntanya i després una serralada i més tard un país muntanyós on Ciutat Àcar va ser fundada. Els àcars van prosperar i van esdevenir una civilització avançada i justa. Ben aviat, la tecnologia de Ciutat Àcar es va desenvolupar fins a tal punt que es van començar a enviar naus espacials per explorar l’univers més enllà de la catifa. Els vols de reconeixement van portar a Ciutat Àcar notícies de vida alienígena. Els productors dels estudis cinematogràfics de Ciutat Àcar es van fregar les mans pensant en les possibilitats que allò oferia.

Martingala #5: Marilyn Monrobot

Ehmm... està connectat? un, dos, un, dos. Som-hi: Em diuen A251, però jo prefereixo el nom artístic de Marilyn Monrobot... Perdoni, com diu? No-par-lo-sen-se-en-to-na-ció, no-sé-a-què-es-re-fe-reix... Expressió facial? Ehhh... puc moure els ulls... Què vol dir? Els meus ulls poden girar 360 graus! Que sap quants graus poden girar els seus? No... pestanyes no... per què n’ha de voler de pestanyes un robot? Sí, val més, canviem de tema... No, no porta gaire temps programar-me amb un guió. Senyor, estic feta de titani, és clar que estic una mica encarcarada. Que ja s’ha acabat el càsting? Ja em trucarà... és clar, molt bé... doncs ja li dic ara: un dia em faré tan famosa com la Bergman amb Casablanca!

Martingala #4: Petjades a la neu

Tot sol, en una plaça coberta de neu, es mira les petjades que ha deixat l’altra gent. N’hi ha de grans i de petites, de profundes i de superficials, passes apressades, passes decidides i passes encantades. Les petjades es creuen i tracen el rumb d’aquelles persones que tenen on anar, que van a llocs on els esperen. Ell no en deixa, de petjades. Per molt que camini, per molt lluny que vagi, els seus peus descalços no deixen emprempta. El fantasmet suspira. Fa més anys que és mort dels que fa que tu ets viu.

Martingala #3: Aigua Beneïda

L’aigua de la banyera s’anava refredant i ja feia molta estona que havia marxat tota l’escuma. Déu tenia la pell de gallina, però es resistia a sortir de l’aigua. Pensava. I mentrestant resseguia amb l’índex el relleu d’una flor en les rajoles verdosenques del bany. A l’altre extrem de la cambra hi havia un mirall amb les úniques dues bombetes que il·luminaven l’habitació. Un tauler d’escacs i unes fitxes estaven escampats per terra. A Déu li agradava jugar a escacs a la banyera. Jugava contra la seva dona, un cop ella li havia passat l’esponja per l’esquena i li havia rentat el cap. Sempre guanyava Déu, perquè només jugava quan estava sobri. Jo sempre havia volgut ser ventríloc, va dir en veu baixa.

Martingala #2: Maneres de morir

El senyor Toccafondo volia morir. O això explicava a qui el volgués escoltar. Cap altra sortida era viable, la seva vida havia de concloure aquell dia mateix, o potser a l’endemà... Invariablement, però, quan arribava el moment de prémer el gallet, de clavar una coça a la cadira, d’enfonsar el ganivet, d’empassar-se les pastilles o de saltar davant del tren, de sobte recordava que hi havia alguna cosa que havia de fer. Urgentment. El dia que se li van acabar les excuses el senyor Toccafondo es va llançar al mar amb una roca lligada a la cintura. L’aigua salada li va cremar els pulmons i les darreres bombolles van pujar a la superfície. Blop, blop. Els angelets el van haver d’anar a buscar en submarí.

Martingala #1: Fascicle 3 - Com construir un huracà i controlar-ne el grau de destrucció

Un huracà no és gens fàcil de construir de zero, així sense màquines, ni eines, ni res. No és fàcil per a un déu de primer ordre i molt menys per a un aprenent que fa tres setmanes que ha començat un curset per entregues des de la comoditat de casa seva. Les instruccions tampoc són del tot clares. L’aspirant a déu es pregunta si fer servir el secador de cabells de la seva mare és fer trampes. Concentra’t, concentra’t, es diu en veu alta. No espera cap rèplica, però li arriba igualment. Una veu desconeguda ressona dins el seu cap. Hi ha dos secrets per esdevenir un bon déu: 1) No diguis tot el que saps. Dins el seu cap algú esclata a riure. L’aprenent va a buscar el secador.

Inauguració a Cal Terrassà de Tordera